Els sotasignants, amics de l’Iraq des de França, Bèlgica,, el Regne Unit, Itàlia, Espanya, Portugal, els Estats Units d’Amèrica, Egipte, Suècia i l’Iraq, organitzats a la Xarxa Internacional Anti-Ocupació (IAON) i reunits a Le Feyt (França) del 25 al 27 d’agost de 2008, hem adoptat la següent posició i declaració que reflecteix el nostre compromís amb el veritable fi envers l’ocupació i amb una pau duradora i sostenible a l’Iraq.

L’ocupació dels Estats Units a l’Iraq és il·legal i no pot legalitzar-se. Tot allò que ha derivat de l’ocupació és il·legal i il·legítim i no pot obtenir legitimitat. Aquests fets són incontrovertibles. Quines són les seves conseqüències?

La pau, l’estabilitat i la democràcia a l’Iraq són impossibles sota l’ocupació. L’ocupació estrangera s’oposa per naturalesa als interessos de la gent ocupada, com ho evidencien els sis milions d’iraquians desplaçats tant a l’interior com a l’exterior del país, l’assassinat planificat d’acadèmics i professionals iraquians i la destrucció de la seva cultura, a part de més d’un milió de persones assassinades.

La propaganda a l’Occident intenta  tornar quelcom acceptable l’absurditat de que l’invasor i el destructor de l’Iraq pot jugar el paper de protector de l’Iraq. La convenient por a un “buit a la seguretat” —utilitzat per a perpetuar l’ocupació— ignora el fet que l’exèrcit iraquià mai es va rendir i ara forma la columna vertebral de la resistència armada iraquiana. Aquesta columna vertebral només té la preocupació de defensar els iraquians i la sobirania de l’Iraq. A la vegada, els pronòstics de guerra civil ignoren la realitat que la població iraquiana rebutja de forma aclaparadora l’ocupació i ho continuarà rebutjant, per nombre i per interessos.

A l’Iraq, els iraquians resisteixen a l’ocupació amb tots els mitjans, d’acord amb el Dret internacional [1].  Només la resistència del poble pot ser reconeguda per expressar i defensar els interessos dels iraquians, i ho farà. Fins ara, els Estats Units tanca els ulls davant la realitat, amb l’esperança de que “l’onada diplomàtica” —posterior a l’onada militar que va aconseguir una eficaç neteja ètnica— salvaguardi el govern que ha imposat a l’Iraq. Independentment de qui sigui el vencedor a les pròximes eleccions presidencials als Estats Units, aquests mai podran aconseguir els seus objectius imperials i les forces que imposen a l’Iraq s’oposen als interessos del poble iraquià.

A l’Occident,  alguns continuen justificant la negació de la sobirania popular amb l’excusa de la “guerra contra el terrorisme”, criminalitzant no només la resistència [2], sinó també l’assistència humanitària  concedida a un poble assetjat. D’acord amb el Dret internacional, la resistència iraquiana constitueix un moviment d’alliberament nacional. En conseqüència,   el reconeixement de la resistència iraquiana és un deure i no una opció [3]. La comunitat internacional té el dret de retirar el reconeixement del govern imposat pels Estats Units a l’Iraq i de reorganitzar la resistència iraquiana.

És evident que l’Iraq no podrà recuperar l’anterior estabilitat, unitat i integritat territorial fins que la sobirania no estigui garantida. També és evident que l’ocupació dels Estats Units no pot ometre la seva responsabilitat intentant culpar als veïns de l’Iraq. La forma més obvia d’arribar a l’estabilitat és un pacte de no agressió, desenvolupament i cooperació entre un Iraq alliberat i els seus veïns més propers [4]. En la seva situació geopolítica central, i en virtut dels seus recursos naturals, un Iraq alliberat, pacífic i democràtic és fonamental per al benestar i el desenvolupament dels seus veïns. Tots els veïns de l’Iraq haurien de reconèixer que l’estabilitat a l’Iraq és necessària per als seus propis interessos i haurien de comprometre’s a no interferir en els seus assumptes interns.

Si la comunitat internacional i els Estats Units estiguessin interessats en la pau, en l’estabilitat i la democràcia a l’Iraq, haurien d’acceptar que únicament la resistència iraquiana —armada, civil i política— pot assolir-la garantint els interessos del poble iraquià. La primera exigència de la resistència iraquiana és la retirada incondicional de totes les forces estrangeres que ocupen il·legalment l’Iraq —la qual cosa inclou als contractistes privats— i el desmantellament de totes les forces armades establertes per l’ocupació.

El moviment contra l’ocupació de l’Iraq —en totes les seves expressions—, en la seva defensa  del poble iraquià, és l’única força capacitada per assegurar la democràcia a l’Iraq. Tots els membres d’aquest moviment estan d’acord amb què, després de la retirada dels Estats Units, un govern administratiu temporal s’encarregaria de dues tasques: preparar el terreny per unes eleccions democràtiques i reconstruir l’exèrcit nacional. Un cop complertes ambdues tasques, el govern administratiu es dissoldria i deixaria les decisions relatives a les indemnitzacions, el desenvolupament i la reconstrucció en les mans d’un govern iraquià sobirà i escollit lliurement, en un Estat de tots els seus ciutadans, sense discriminació religiosa, ètnica, confessional o basada en el sexe.

Totes les lleis, contractes, tractats i acords signats sota l’ocupació són inequívocament nuls de ple dret. Segons el Dret internacional i el desig del poble iraquià, la sobirania sobre el petroli iraquià i sobre tots els recursos naturals, culturals i materials del país recau  en el poble iraquià, en totes les seves generacions, passades, presents i futures. Tots el components del moviment iraquià contra l’ocupació han acordat que l’Iraq vendrà el seu petroli al mercat internacional a tots els Estats que no estiguin en guerra amb l’Iraq i que segueixin la línia de les obligacions de l’Iraq com a membre de l’OPEP.

La invasió dels Estats Units al 2003 va ser i segueix sent il·legal i la llei de responsabilitat estatal exigeix que els Estats es neguin a reconèixer les conseqüències d’actes il·legals estatals [5]. La responsabilitat estatal també inclou l’obligació d’indemnitzar. Tots els Estats i agents no estatals que han tret profit de la destrucció i el saqueig de l’Iraq hauran d’indemnitzar el país econòmicament.

El poble iraquià anhela la pau duradora. D’acord amb les conclusions assolides pel Tribunal Internacional sobre l’Iraq, celebrat a Istanbul a l’any 2005 [6] i en reconeixement de l’incalculable patiment de  l’agredit poble iraquià, els signataris d’aquesta declaració subscriuen els principis esmentats al damunt per aconseguir la pau, l’estabilitat i la democràcia a l’Iraq.

La sobirania de l’Iraq està en mans del seu poble alçat en resistència. La pau a l’Iraq és fàcil d’assolir: només cal la retirada incondicional dels Estats Units i el reconeixement de la resistència iraquiana, que per definició representa la voluntat del poble iraquià.

Apel·lem a tot aquell que estimi la pau al món per a que recolzi el poble i la resistència de l’Iraq. El futur de pau, democràcia i progrés a l’Iraq, a la regió i al món sencer depèn d’això.

Membres signataris de la Xarxa Internacional Anti-Ocupació [7]:

Abdul Ilah Albayaty, membre del Comitè Executiu del BRusells Tribunal, www.brusselstribunal.org, França - Iraq

Hana Al Bayaty, coordinadora de la Iniciativa Internacional Iraquiana per als refugiats, www.3iii.org, França - Egipte

Dirk Adriaensens, membre del Comitè Executiu del BRusells Tribunal, www.brusselstribunal.org, Bèlgica

John Catalinotto, International Action Center, http://www.iacenter.org/, Estats Units

Ian Douglas, coordinador de la Iniciativa Internacional per a demandar als Estats Units per genocidi a l’Iraq, www.USgenocide.org, Regne Unit - Egipte

Max Fuller, autor de For Iraq, the Salvador Option Becomes Reality i de Crying Wolf, death squads in Iraq - www.cryingwolf.deconstructingiraq.org.uk, Regne Unit

Paola Manduca, científica, New Weapons Committee, www.newweapons.org, Itàlia

Sigyn Meder, membre de l’Associació de Solidaritat amb l’Iraq a Estocolm, www.iraksolidaritet.se, Suècia

Cristina Meneses, membre de la sessió portuguesa del Tribunal Internacional sobre l’Iraq, www.tribunaliraque.info/pagina/inicio.html, Portugal

Mike Powers, membre de l’Associació de Solidaritat amb l’Iraq a Estocolm, www.iraksolidaritet.se, Suècia

Manuel Raposo, membre de la sessió portuguesa del Tribunal Internacional sobre l’Iraq, www.tribunaliraque.info/pagina/inicio.html, Portugal

Manuel Talens, escriptor, membre de Cubadebate, Rebelión i Tlaxcala, Espanya

Paloma Valverde, membre de la Campanya Estatal contra l’Ocupació i per la Sobirania de l’Iraq (CEOSI), www.iraqsolidaridad.org, Espanya

27 d’agost de 2008

Le Feyt, França

Notes:

[1] El dret a l’autodeterminació, la independència nacional, la integritat territorial, la unitat nacional i la sobirania sense interferències externes ha estat reafirmat en nombroses ocasions per una sèrie d’organismes de les Nacions Unides, entre els quals hi ha el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, l’Assemblea General de les Nacions Unides, la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides, la Comissió de Legalitat Internacional i el Tribunal Penal Internacional. El principi d’autodeterminació estableix que allà on s’hagi produït una acció que hagi suprimit per la força aquest dret, es pot utilitzar la força per contrarestar aquesta acció i assolir l’autodeterminació. La Comissió de Drets Humans ha reafirmat de manera sistemàtica la legalitat de la lluita contra l’ocupació per tots els mitjans disponibles, inclosa la lluita armada (resolució de la Comissió de Drets Humans, Núm. 3 XXXV, de 21 de febrer de 1979 i la Núm. 1989/19, de 6 de març de 1989). De forma explícita, la resolució  37/43 de l’Assemblea General de les Nacions unides, adoptada el 3 de desembre de 1982, estableix: “reafirma la legitimitat de la lluita dels pobles per la independència, la integritat territorial, la unitat nacional i l’alliberament de la dominació colonial i estrangera i de l’ocupació estrangera per tots els mitjans disponibles, inclosa la lluita armada” (vegis també les resolucions de l’Assemblea General de les Nacions Unides números 1514, 3070, 3103, 3246, 3328, 3382, 3421, 3481, 31/91, 32/42 i 32/154).

[2] L’article 1 (4) Primer protocol addicional a les Convencions de Ginebra (1977) considera les lluites per l’autodeterminació com a situacions de conflictes armats. la declaració de Ginebra sobre terrorisme estableix: “Com ha reconegut de forma reiterada l’Assemblea General de les Nacions Unides, els pobles que lluiten contra la dominació colonial, l’ocupació estrangera i contra els règims racistes en l’exercici del seu dret a l’autodeterminació, tenen el dret a l’ús de la força per aconseguir els seus objectius dins del marc de la llei internacional humanitària- Aquest ús legítim de la força no s’ha de confondre amb actes de terrorisme internacional”.

 [3] Els moviments d’alliberament nacional es reconeixen com a conseqüència del dret a l’autodeterminació. A l’exercici del seu dret a l’autodeterminació, els pobles sota dominació colonial i estrangera tenen el dret de “lluitar (...) i de buscar i rebre recolzament, d’acord amb els principis de la Carta” i en conformitat amb la Declaración de principios de la legalidad internacional respecto a las relaciones de amistad y de cooperación entre los Estados. En aquests termes l’article 7 de la Definició d’agressió (Resolució 3314 (XXIX) de l’Assemblea General, de 14 de desembre de 1974) reconeix la legitimitat de la lluita dels pobles sotmesos a la dominació colonial o estrangera. El reconeixement per part de les Nacions Unides de la legitimitat de la lluita dels pobles sotmesos a la dominació colonial i estrangera sota ocupació és conseqüent amb la prohibició general de l’ús de la força consagrat a la Carta de les Nacions Unides, ja que un Estat que subjuga per la força a un poble mitjançant la dominació colonial o estrangera comet un acte il·legal tal i com queda definit a la legislació internacional i el poble sotmès,  en l’exercici del seu dret inherent d’autodefensa, pot lluitar per a defensar i assolir el seu dret a l’autodeterminació.

[4] La Declaración de principios de la legislación internacional respecto a las relaciones de amistad y de cooperación entre los Estados (Resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides, Núm. 2625 [XXV]) cita el principi de què “Tot Estat té el deure d’abstenir-se a recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força contra la integritat territorial o independència política de qualsevol Estat, o a qualsevol altra forma d’actuació incompatible amb els principis de les Nacions unides”. Tan individual com col·lectivament, l’Iraq i els seus països veïns es comprometien a abstenir-se de la utilització de la força o l’amenaça de l’ús de la força així com de qualsevol mètode d’interferència en els assumptes de altres Estats. De la mateixa manera, l’Iraq i els seus països veïns també es comprometien a la cooperació i el desenvolupament basats en la negociació, l’arbitratge i el benefici mutu.

[5] L’article 41(2) dels artículos preliminares sobre la Responsabilidad Estatal de la Comissió de Dret Internacional de les Nacions Unides (recollit en la Resolució 56/83 de 28 de gener de 2002 de l’Assemblea General de les Nacions Unides, “La responsabilitat de l’Estat davant de fets internacionalment il·lícits”) impedeix els Estats beneficiar-se de les seves pròpies actuacions il·legals: “cap Estat reconeixerà com a legal una situació originada per una violació greu (d’una obligació derivada d’una norma obligatòria del Dret Internacional general)”; Secció III (e), Resolució 36/103, de 14 de desembre de 1962, de l’Assemblea General de les Nacions Unides, “Declaració sobre la inadmissibilitat de la intervenció i la interferència en els assumptes interns dels Estats”.

[6] Declaración del Tribunal Internacional sobre Iraq, sessió final, Istanbul 23-27 de juny de 2005.

 [7] La Xarxa Internacional contra l’Ocupació és una coalició d’organitzacions que treballen per la solidaritat amb el poble iraquià, per la sobirania de l’Iraq i contra l’ocupació de l’Iraq. Es va crear a l’abril del 2006 amb motiu del Seminari Internacional sobre l’assassinat de docents i personal sanitari a l’Iraq, la resolució del qual es pot llegir aquí.

Es prega difondre àmpliament aquesta declaració

Per a signar aquest manifest, si us plau entri a:

http://www.tlaxcala.es/detail_campagne.asp?lg=ca&ref_campagne=5

*     *     *

Personalitats internacionals que s’uneixen a nosaltres en el nostre compromís amb la fi de l’ocupació sense pal·liatius i amb una pau duradora i sostenible a l’Iraq